ON(line)

Com a vestíbul cinematogràfic, de seguida ens ve al cap la imatge d’un lleó rugint en els primers fotogrames de les pel·lícules: és el lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer juntament amb la llegenda “Ars Gratia Artis” (L’Art per l’Art).

La idea va ser producte de Howard Dietz, director de publicitat de la Goldwyn Pictures el 1924, i estava inspirat en el logotip de la Universitat de Columbia anomenat “Roar, lion, roar” (Rugeix, lleó, rugeix) un crit que encara avui es crida per animar l’equip de futbol de la universitat.

Inicialment era mut fins que al cap de 4 anys, el propi Mayer va ser el responsable del seu rugit.

Conegut com Leo, el lleó ha estat interpretat per diversos espècimens, en concret, cinc: el primer, Stats, oriünd del Sudan, va esdevenir una autèntica estrella que anava a les estrenes de les pel·lícules en el seu propi cotxe, mentre els seus entrenadors repartien autògrafs seus amb la frase “Rugintment seu Leo”. Com ha passat amb altres estrelles, Stats va ser oblidat en la seva vellesa i va acabar els seus dies en un hospici per a animals el 1936. Està enterrat a Long Hill, a uns 45 km de Nova York.

La imatge de Tanner, un dels darrers, va ser utilitzada en totes les pel·lícules de Technicolor, les de dibuixos animats (Tom i Jerry) incloses, i va conformar el logotip de la MGM durant 22 anys. L’últim, de nom Leo, el cinquè, ha estat utilitzat ininterrompudament des de 1957.

La MGM podria acabar com Stats: té un deute de 3.700 milions de dòlars i les ofertes rebudes són decepcionants. El lleó més famós del món està en venda, l’han atrapat els ratolins.

A còpia de treure el pito davant del Roca i expulsar líquid groguenc, pixar és un acte que trobem normal. Per fer-ho, el portent del nostre cos ha fet un disbarat d’accions: ha donat ordres, ha obert vàlvules, n’ha tancat, ha tensat músculs i ha proporcionat una gran sensació de benestar al nostre tarro; fets quotidians als quals no donem importància per la seva repetició diària.

Amb l’IVA i els beneficis passa quelcom similar però més simple, s’esmunyen a la parròquia quatre vegades a l’any amb la lleterada final de gener. I ho trobem tan normal. Però els soferts autònoms que aguanten aquest país taronger paguen un impost, l’IVA, que encara no han cobrat i, a més, un 35% del benefici que ha representat l’emissió de la factura; tant si l’han cobrat com si no; tant si els pagaran com si no.

L’autònom d’ànima senzilla recorda el conte de la lletera: “quan em paguin podré pagar, amb el que em paguin invertiré en I+D, seguiré aguantant aquest país ara mandariner”… però, estimats mandamassos, com us puc pagar si no he cobrat? Us he de donar doblers sense interès quan per ajornar el pagament vosaltres me’n cobreu? Com podeu afirmar que tinc beneficis en el moment d’imprimir una factura? Mandamassos actuals: això és règim feudal, de mitgers, d’esclavatge i anàlegs. L’anunci de l’increment de l’IVA resulta decebedor. Fins quan seguiré tenint l’ànima senzilla? Fins quan no esdevindré un franctirador en qualsevol terrat de la city?

I. V. A. (Isabel Valls Albert)

Tertul·lià va mantenir una postura contrària a la filosofia, que considerava un “camí desencertat per arribar a la Veritat, ja que totes les heretgies es fonamenten en la filosofia”. Calia creure precisament allò que era absurd (credo quia absurdum est), perquè allò no absurd es podia entendre. La Fe, com a misteri intel·ligible, no necessitava diàleg amb la filosofia, ja que era totalment absurda davant de la lògica humana.

L’entradeta serveix per justificar la paraula actual de tertulià: persona que surt als mitjans per expressar la seva autoritzada opinió. L’aspirant a tertulià ha de destacar en alguna cosa, tot i que després podrà opinar de tot; per descomptat, ens referim als mitjans seriosos. En els mitjans grocs, els candidats poden ser simplement germans de cunyats d’ex de famosos, coneguts de la portera de l’immoble on viu una celebritat o algú amb la suficient mala educació per cridar més que els altres. Tot un paradigma.

La cotització és força irregular, depèn del temps d’actuació i del mitjà, però estaríem entre els 6.000 euros per a una figura estel·lar i un serrell normal de 600-1.200 euros. Amb contracte exclusiu amb Antena 3, María Patiño? I Belén Esteban? Tertulianes polítiques van cobrar l’any 2009 una mitjana de 250.000 euracos. Maite Zaldívar o Bárbara Rey, en assegurar una gran audiència, tenen un catxet d’entre els 40.000 i els 60.000 euracos.

Pep Sotoca

L’iPad és com un iPhone gegant però no serveix ni per trucar per telèfon ni té les prestacions d’un ordinador, és… simplement una gran joguina per a adults, per omplir aquelles estones on toca canviar els bolquers de la nena i cal fer veure que es fa alguna cosa.

L’iPAd és un parc d’atraccions: escoltar música, veure fotografies, entrar a la xarxa, badar en pel·lis, llegir i usar el correu i, sobretot, el Feisbuc. Tot un prodigi de 24 centímetres d’alt per tenir entre les cames. Més innovacions en la manera de viure del primer món, més egos satisfets amb el pes que hauria de fer un bon filet: 600 grams.

Per descomptat, teclat tàctil i memòria, per a alguns fonamentalistes, curta. A més es pot escriure text i raonar a la vegada que els seus 499 dòlars (versió més assequible amb accessoris i complet pot arribar als 1.000 dòlars), són pecata minuta comparat amb qualsevol altra andròmina de personetes crescudes tipus cotxes, rellotges, puros, etc.

La cotització de les accions d’Apple al Nasdaq després d’un màxim històric de 19/1 ja tornen a enfilar-se amb l’iPad i el pronòstic d’aquest valor és d’una escalada de 5è grau quan estigui a l’abast de tothom.

Salvador Daroca

Els premis Ig Nobel, organitzats per la revista d’humor científica Annals of Improbable Research (AIR) i copatrocinats per diverses societats, són una paròdia dels premis Nobel que se celebren paral·lelament als premis originals, aproximadament a l’octubre. La gala de lliurament es realitza al Sanders Theatre de la Universitat de Harvard.

La seva acceptació i popularitat des de la seva institució –el 1991– creix amb el pas del temps. Aquests premis guardonen les investigacions que “primer poden provocar somriures, però després fan que les persones pensin”.

Els premis pretenen celebrar allò inusual, honorar la imaginació i estimular l’interès de tots per la ciència, la medicina i la tecnologia. Els darrers premis concedits han estat:

Premi Ig Nobel de Pau per al Comitè Federal Suís d’Ètica sobre Tecnologia no Humana i la resta de ciutadans suïssos per aprovar el principi legal que tracta la dignitat de les plantes.

Premi Ig Nobel de Literatura per al britànic David Sims, de la Cass Business School de Londres, pel seu estudi Bastard: Una exploració narrativa de l’experiència de la indignació en les organitzacions.

Premi Ig Nobel de Medicina per al nord-americà Donen Ariely per demostrar que els placebos cars són més efectius que els placebos barats.
Premi Ig Nobel de Ciències Cognitives per als japonesos Toshiyuki Nakagaki, Hiroyasu Yamada, Ryo Kobayashi, Atsushi Tero i Akio Ishiguro, i per a l’hongarès Esgota Toth, per demostrar que la floridura mucilaginosa pot resoldre trencaclosques.

Premi Ig Nobel de Nutrició per a Maximiliano Zampini i Charles Spencer per demostrar que el menjar té millor gust si és cruixent.

Premi Ig Nobel de Biologia per a Marie-Christine Cadiergues, Christel Joubert i Michel Franc per demostrar que les puces salten més damunt dels gossos que damunt dels gats.

Premi Ig Nobel de Química per als nord-americans Sheree Umpierre, Joseph Hill i Deborah Anderson per descobrir que la Coca-cola és un espermaticida efectiu, i per als taiwanesos C. I. Hong, C. C. Shieh, P. Wu i B. N. Chiang per descobrir el contrari.

Premi Ig Nobel de Física per als nord-americans Dorian Raymer i Douglas Smith per provar que un munt de cordes, pèls o qualsevol altra cosa acaba embullant-se i formant nusos.
Premi Ig Nobel d’Arqueologia per a Astolfo Gomes de Mello Araujo i José Carlos Marcelino per descobrir fins a quin punt els armadillos poden desordenar les restes en una excavació arqueològica.
Premi Ig Nobel d’Economia per a Geoffrey Miler, Joshua Tyber i Brent Jordan per descobrir que els guanys d’una ballarina de striptease depenen del seu cicle menstrual.

Gerard Pouget

Per estudiar superficialment el tema cal definir primer què és què en aquesta relaciorrea.

La piorrea és una gingivitis avançada. Amb el pas del temps, la placa bacteriana s’estén i creix per sota de la línia de la geniva, les toxines produeixen inflamació i irritació i la dent és destruïda.

La verborrea al·ludeix a una mena de disfunció bucal on l’espècimen en qüestió no és conscient de la pallissa que ofereix al seu voltant.

La seborrea és una malaltia de la pell que afecta el cuir cabellut, la cara i el tors. Es tracta d’un trastorn funcional de les glàndules sebàcies que produeixen una hipersecreció de greix.

I finalment, la gonorrea és una malaltia infecciosa de transmissió sexual. El bacteri pot infectar tant els genitals masculins com els femenins, i causar disúria, disparèunia i leucorrea, d’un líquid blanquinós/groguenc. També pot infectar la faringe i provocar una faringitis en cas de sexe oral.

El lector intel·ligent nat veurà que la relació rau en la terminació -rrea però… té alguna cosa a veure el temps que comporta tenir la boca oberta verborreana amb la piorrea? La seborrea pot tenir origen en no menjar-se ni un rosco i haver d’exposar-se a la gonorrea? “On hi ha pèl hi ha alegria” té alguna cosa en comú amb la seborrea i la gonorrea? La verborrea aplicada al sexe provoca piorrea? Tota una diarrea de relacions.

Dra. Izastu Icarrea

Damien Hirst (Bristol, 7 de juny de 1956) és l’artista britànic del moment, integrant representatiu del grup anomenat Young British Artists (Joves Artistes Britànics o YBA per les seves sigles en anglès). Ha dominat l’escena de l’art a Anglaterra des de principis dels noranta i és internacionalment conegut com l’artista viu amb l’obra més ben pagada.

La mort és el tema central del seu treball. És conegut sobretot per les sèries d’Història Natural (Natural History), en què animals morts (com taurons, ovelles o vaques) són preservats, de vegades en disseccions, en formol. Un dels seus treballs més icònics és La Impossibilitat Física de la Mort en la Ment d’Algú Viu (The Physical Impossibility of Death in the Mind of Someone Living). Es tracta d’un tauró tigre de 14 peus de llarg immers en una vitrina en formol. A causa de la descomposició del tauró tigre, va ser reemplaçat per un nou espècimen el 2006. La seva venda, per 10 milions de dòlars el 2004, va fer de Damien Hirst el segon artista viu més car, després de Jasper Johns.

El terme faketastic barreja fake (fals) i fantastic, i denomina aquest tipus d’art que reprodueix obres ja catalogades i les distorsiona per riure amb la farsa d’aquest mercat. Paradoxalment, a vegades es nodreix del mateix artista o usurpant el seu nom. Un dels casos més coneguts és el de l’eslovac Damien Hirst i el seu fals paral·lelisme amb el cotitzadíssim britànic.

Guillem Castro

Vist en perspectiva, el fet de ser la quarta generació d’una família artesana omple d’orgull i a la vegada d’immensa responsabilitat per respondre a unes expectatives que ni tan sols el nostre besavi, Pere Sistaré, podia imaginar quan el 1910 va obrir el seu obrador al carrer Ample 20 de Reus.

Repassant la nostra història junt amb les nostres esposes, la Cori i l’Imma, a cura de la part administrativa, veiem que hi ha uns elements comuns en cada generació: la vocació i el treball ben fet, però sobretot les ganes de treballar la qualitat i, si és possible, millorar-la.

L’avi, Josep Sistaré, va continuar la tasca del seu predecessor, ampliant els forns mentre es vivia una època de desgavell resultat de la Guerra Civil. Va participar activament en moltes entitats de Reus i va arribar a ser el president del Gremi de Forners de la Província de Tarragona. La mare, Carme Sistaré, va emmaridar amb Tomàs Pàmies, el pare, l’any 1964, i és a ell a qui li devem la perspectiva de negoci actual: va ampliar l’activitat del forn amb vendes a altres establiments de Reus. El 1989, el Forn Sistaré va veure recompensada la seva tasca amb el lliurament de la primera Carta de Mestre Artesà concedida per la Generalitat de Catalunya.

Nosaltres, els hereus, ens vam formar a les escoles més prestigioses d’Europa: Grans Moulins de París, Andreu Carrió de Barcelona, l’Ecoile du Pain de Marseille, entre d’altres. En finalitzar, comencem una època d’expansió amb establiments propis a Reus i Tarragona en número actual de vuit, i recentment amb dos establiments de gelateria i cafeteria: els Mantakau.

En l’any del centenari oferim prop de cent cinquanta especialitats entre pa i brioixeria, dissenyem caterings a mida tant per a particulars com per a empreses i institucions i hem irromput amb èxit en el sector gelater. Ens considerem dignes continuadors de la saga dels Sistaré.

Xavier i Josep Tomàs Pàmies
Sistaré

El japonès Takashi Murakami ha col·laborat amb Louis Vuitton per crear una obra amb Codi QR: qualsevol persona (que li interessi) podrà tenir un Murakami autèntic només amb l’escàner del codi del producte de la firma de luxe. Per raons esnobístiques, aquesta possibilitat, de moment, és exclusiva als Estats Units i al Japó.

El Codi QR (en anglès QR Code) és un codi de barres en dues dimensions (codi matriu) que pot emmagatzemar fins a 7.089 caràcters numèrics, 4.296 caràcters alfanumèrics (contràriament al codi de barres “tradicional”, que només pot emmagatzemar de 10 a 13 caràcters) o 2.953 octets.

Per accedir a la informació continguda o encriptada en un Codi QR és necessari un dispositiu digital de captura d’imatges (càmera de fotos d’un mòbil, webcam…) i un software específic lector de Codi QR.

Té l’avantatge de poder emmagatzemar molta informació, tot i ser petit i ràpid d’escanejar. Així, les sigles QR deriven de Quick Response, ja que el contingut pot ser desxifrat ràpidament.

La informació oculta en el codi pot estar en forma de TEXT, URL, SMS o VCARD. El Codi QR va ser creat per l’empresa japonesa Denso-Wave el 1994 i s’empra molt al Japó, on actualment és el codi de dues dimensions més popular.

RosaMari Ferré

Divendres 9 d’abril / 21 h

L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE,
de Santiago Rusiñol

Direcció: Carme Portaceli. Dramatúrgia: Pablo Ley i Carme Portaceli. Música original: Dani Nel·lo. Interpretació: David Bagés, Manel Barceló, Neus Bernaus, Gabriela Flores, Carme González, Llorenç Gonzàlez, Albert Pérez, Montse Pérez, Boris Ruiz i Cristina Sirvent.

30 E / 20 E / 10 E